Bernat Joan, secretari de Política Lingüística de la Generalitat, en una conferència realitzada ahir a la Universitat de Barcelona, ha apostat per “una política lingüística transversal”. Segons Joan, un dels problemes que, en la història recent, ha tingut la política lingüística ha estat la percepció que era qüestió de gent “de la ceba” i de partits polítics “nacionalistes”. Per a Joan, “la política lingüística ha d’impregnar tota l’activitat del govern, i de les institucions en general, per poder ser efectiva”. En aquest sentit ha valorat molt positivament el fet que política lingüística depengui de vicepresidència del govern (i no de Cultura, com ocorria en l’etapa de governs de CIU). Així mateix, ha manifestat que “només la transversalitat ens pot portar a una política lingüística no marcada”. Per a Joan, “la gran diferència entre les llengües plenament normalitzades i les que tenen problemes en el seu ús social és que l’ús de les primeres no és marcat, perquè tothom les usa amb normalitat, i, per tant, el seu ús no ens dóna cap tipus d’informació sobre els usuaris”. Pel que fa al català, en canvi, Joan considera “una clara anomalia” que es pugui deduir, a partir de l’ús lingüístic d’un parlant, “detalls sobre la seva ideologia o sobre la seva adscripció identitària”.

Per al secretari de Política Lingüística “el gran repte que tenim és aconseguir que l’ús del català sigui sentit com a qüestió pròpia, com a responsabilitat pròpia, independentment de l’àrea en què hom treballi, de la pròpia ideologia política o de la pròpia adscripció nacional o identitària”. Segons Joan, “en un context de normalitat lingüística, haurien d’usar igual el català aquells que treballin a Indústria, siguin socis del Madrid i es considerin espanyols com aquells que es dediquin a l’activitat cultural, vulguin seleccions nacionals catalanes i estiguin per l’autodeterminació. Un ús no marcat de la llengua implica exactament això”. Per a Joan, “fins que l’ús del català no sigui tan exempt de marques a l’àrea lingüística catalana com ho és l’ús del castellà a Toledo o l’ús del francès a Orleans no podrem considerar que la llengua estigui sòlidament establerta dins la nostra societat”.