Aquesta tarda ha tingut lloc la presentació de l'últim llibre del secretari general d'Esquerra, Joan Ridao, 'Catalunya i Espanya, l'encaix impossible', a la Casa del Llibre de Barcelona. La presentació ha anat a càrrec del periodista Xavier Grasset.
En el seu darrer assaig, el secretari general d'Esquerra posa de manifest com els canvis en el teixit productiu català, les dificultats per afrontar el context de globalització econòmica, la progressiva modernització social i econòmica d'Espanya i l'ascensió de Madrid com a macrocentre no només polític, sinó també econòmic i fiscal, han donat lloc a un procés de modificació de les bases sobre les que s'havia establert la relació entre Catalunya i Espanya.
Una metamorfosi que, segons Ridao, té el seu origen a l'inici del procés estatutari, quan el saldo fiscal negatiu de Catalunya amb Espanya va saltar del debat polític i acadèmic al carrer, i la societat catalana va prendre consciència que 'el cafè per a tothom no s'aguantava'. A més, la incomprensió i la persistència de la catalanofòbia han conduït a la majoria de catalans a dir prou.
Ridao, però marca com 'colofó final' d'aquest procés la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. 'La sentència és l'esquinç final, la falla de les relacions amb Espanya', afirma el dirigent independentista, i 'engega a rodar les històriques aspiracions de gran part del catalanisme: l'encaix entre Catalunya i Espanya, compartit per tot el catalanisme tradicional, des dels federalistes fins els nacionalistes'. 'Per als alts magistrats no hi ha res a encaixar: l'únic subjecte polític és Espanya i prou'.
'La sentència ha fet madurar molt ràpidament el sentiment de ruptura, la sensació que això no té solució', apunta, 'perquè ni s'han entès les raons de Catalunya, ni s'ha respectat la voluntat del poble'.
Ridao assegura en l'assaig que 'la sentència deixa escletxes per fer encara molta gestió i política a curt termini, però l'horitzó a mitjà i llarg termini queda situat entre la submissió o la ruptura, sense termes mitjans que valguin'. 'La disjuntiva se situa entre restar immersos en el líquid amniòtic de l'autonomisme tronat dels darrers trenta anys o bé optar per eixir del claustre matern, emancipar-nos, posant el dret a decidir a l'agenda política i iniciar el pròxim cicle històric amb una transició pacífica i democràtica cap a la independència'.
